Després de l' onzena campanada el rellotge es va aturar. Milers d'ulls expectants, bocabadats, observaven les busques alineades en una vertical perfecta que restava immòbil. La gernació disfressada amb gorrets irisats i collarets de coloraines emmudí. El suc de l'última bola de raïm els regalimava per tot l'avantbraç fins arribar al colze des d'on les dolces llàgrimes ensucrades es llençaven cap a un abisme immens. Eren elles les úniques que mantenien el moviment perquè tothom, perplex, restà mut i quiet, com si foren un exèrcit de dones de Lot.Després d'un “temps” difícilment mesurable, la multitud comença a dissoldre's, estranyament inquieta, inexplicablement atordida. Una por somorta s'apoderà de la concurrència que dissimuladament s'arrecerà sota la fosca, buscant l'anonimat, evitant l'esguard acusador que es llançaven els uns als altres i, per dreceres poc habitades s'apressaren cap a la protecció de les cases que es tancaren a pany i clau. Les autoritats, que temeren un aldarull sediciós implantaren un toc de queda indefinit.
És des d'aleshores que aquelles gents viuen presoneres a l'any 2011 de l'era cristiana sense saber encara, a hores d'ara, com sortir-se'n.
FELIÇ ANY A TOTES I TOTS!
